Jo no acuso (el filòsof a la ciutat)

El veritable filòsof no té dret a la llibertat d'expressió. No el té i tampoc el demana, ja que el seu reconeixement formal no canviaria la seva situació individual. El seu problema és el de la relació amb la societat que l'acull, l'encaix entre filosofia i ciutat. A canvi que la ciutat el deixi en pau assegurant-li el lliure exercici de la seva activitat meditativa, el filòsof ha de correspondre-li i deixar d'incomodar-la amb els seus comentaris fora de to. I si una sola paraula seva pot fer tremolar tota l'estructura social, el millor per tots és que renunciï, almenys, a pronunciar-la en públic. Que es reservi les seves opinions per tal de no torbar en excés la vida de la majoria, que en cap moment li ha demanat ser enlluernada pel logos.

Sense que el filòsof hagi de dir res, a la ciutat ja el tenen per un excèntric. Quina reacció creu que es produiria, si com a presumpte boig fos a carregar obertament contra l'estil de vida acceptat per la gran majoria dels seus conciutadans? Creu potser que se l'escoltarien i voldrien saber-ne més? O que, en veure'l atacar les bases que sostenen i articulen la vida social, el rebutjarien amb més raó? Cal que el filòsof respongui sincerament per adonar-se de la següent veritat: que ser percebut com un simple excèntric és el millor tracte que pot esperar rebre de la seva societat. La ciutat, que li permet exercir la seva activitat a l'únic preu de considerar-lo un ésser estrany, podria perfectament dispensar-li un tracte molt pitjor si es percep atacada pel seu raonar impertinent.

Des de Plató que existeix un armistici entre filosofia i ciutat. La condemna a mort del seu mestre va obligar a delimitar clarament la frontera entre l'una i l'altra. La vida contemplativa de la filosofia es toleraria sempre i quan no fes servir el seu estatus per atacar les convencions de la vida pràctica, aquelles que constitueixen la base de la convivència a la ciutat. Tot i ser-li formalment reconeguda la llibertat d'expressió, el filòsof hauria de renunciar a utilitzar-la si, en fer-ho, la seva paraula punyent pogués desencadenar un mal excessiu sobre el fràgil cos social. Per compassió cap als altres, per no proporcionar arguments als qui volen rebentar la pau social i (evidentment) per assegurar la seva seguretat personal, cal que el filòsof eviti la confrontació oberta amb l'ordre establert retirant-se del debat públic.

La llibertat d'expressió tan sols preocupa als qui no tenen res interessant a dir, pels qui l'exercici d'aquest dret equival a "l'habilitat d'escollir entre dues o més opinions diferents expressades per la petita minoria de persones que parlen o escriuen per al públic" (Strauss). Mentre aquests es preocupen pel reconeixement legal de la paraula intrascendent, el filòsof recorre el camí invers. No exigeix als censors cap dret a posar en circulació les seves opinions (gairebé sempre dissolvents i, per tant, perilloses per la ciutat), sinó que les presenta sota un embolcall que dissimula la seva profunda disconformitat amb la societat que, malgrat tot, les acull. Escriu els textos amagant la seva profunditat real, fent que la majoria pugui llegir-los sense adonar-se de la radicalitat que batega sota la capa superficial, constituïda per les opinions socialment acceptades. La part que roman oculta sota aquest codi únicament la pot identificar el públic al qual interpel·la realment: la minoria de filòsofs, els seus iguals.

No li preocupa la llibertat d'expressió "formal" a qui ha cultivat l'art de dir les coses sense acabar de dir-les, que suposa la garantia més segura d'una llibertat d'expressió "real", fins i tot en aquells aspectes no contemplats per l'ordenament jurídic. El censor, habituat a perseguir declaracions explícites, expressades de manera imprudent pels qui després es veuen obligats a reclamar la protecció "formal" del seu discurs, va moltes passes enrere del filòsof. Llegeix el nom i revisa per damunt el seu text: no és capaç de trobar, en aquesta peça recargolada i (potser) mal escrita, cap crida concreta a la subversió. Nihil obstat: aquest document pot publicar-se, segons el seu parer. Les meditacions de la filosofia son com els peixos que travessen els forats d'una xarxa pensada per atrapar-los.

I la ciutat no podria tenir un censor intel·ligent que, llegint amb molta cura, pogués detectar els missatges amagats i descobrir l'engany del filòsof? Afortunadament, la figura del censor amb grans habilitats lectores s'acosta massa a la del veritable filòsof, i amb ell l'uneix la preocupació per mantenir protegida la comunitat dels discursos perillosos i amb efectes disgregadors. Si pot fer-ho, esdevindrà còmplice seu en atorgar-li el vistiplau tot i advertir la trampa, conscient que la seva feina consisteix menys en perseguir la intel·ligència que en tallar el pas a histriònics i incendiaris.

Tot el que la ciutat demana a la filosofia és que dissimuli (i no pas que moderi) la seva hostilitat, de forma que no sigui aprofitada per minar un nexe social sempre feble. Que desenvolupi, en definitiva, un art d'escriure les veritats de manera críptica, el qual impedeixi que el seu potencial destructiu passi a les mans irresponsables dels revolucionaris. Escriure entre línies i passar desapercebut a ulls de la majoria és tot el que se li exigeix al filòsof a canvi de permetre-li dedicar-se a la vida contemplativa: que censuri ell el seu registre per no haver de censurar els altres el seu missatge. Obligant-lo a adoptar un registre esotèric per formular els seus pensaments, la ciutat li revela el seu propi secret: que, si realment desitja intervenir sobre la societat, ho ha de fer de manera més discreta, escampant pacientment la seva doctrina, que les elits intel·lectuals del futur llegiran amb fruïció.